Nº 27, JULIOL 2004

OPINIONS
PRIORITATS DE FINANÇAMENT
Vicente Ortún

Sobre les prioritats de finançament ja en parlareu i direu vosaltres, a mi m'ha tocat indegudament parlar d'aquest tema perquè sóc economista... i, com a tal, he buscat algunes xifres.

El que pretenc és entendre com ha evolucionat el finançament sanitari públic fins ara i fer una projecció pels propers 10 anys i veure a quin augment d'impostos ens pot portar una despesa sanitària pública que pujarà.

Les dades a les que tinc accés son de la OCDE per tot Espanya i no a Catalunya.
Catalunya al ser un zona més rica i si demanes que la gent tingui la mateixa prestació, el percentatge de despesa sanitària pública sobre renda serà més petit i no és possible tenir el mateix percentatge i que tothom rebi el mateix... Són dos peticions incongruents sense cap ni peus. No pot tenir el mateix percentatge de despesa pública sobre el PIB una regió pobre que una rica

- La despesa pública sanitària als anys 70 era de 2,3%del PIB i al 2000 estem al 5,3%.

- La despesa pública sanitària s'ha multiplicat per cinc. Ha augmentat molt. Eren 148 euros al 1970 per persona i ara estem als 700 i escaig (tot en euros 1995).

Augmentar la despesa sanitària no vol dir que les altres despeses públiques no augmentin també.. Tot el que la es gasta en coses que no són despesa sanitària pública s'han doblat:
Han passat de 6000 euros a l'any 70 a 12.000 euros ara.

El que interessa és intentar entendre perquè passa... la descomposició de les dades aporta coses originals: referent a la darrera dècada del 1991 al 2003:

L'augment nominal ha estat de 6,5% anual, d'aquí hem de treure la inflació ...que l'especifica del sector sanitari és 0,26 i queda en termes reals si és compta la despesa sanitària finançada públicament en aquest país a la ultima dècada el 2,8%: d'aquest 2,8 el 1% o una mica més ve explicat per l'envelliment i la resta per innovació tecnològica

Quan agafes això i ho projectes cap al futur surten resultats aclaridors.
Per a projectar calen hipòtesis diverses sobre el grau d’exogeneitat tan de l’envelliment com de la innovació difusió de tecnologia (es a dir, cal determinar en quin grau es poden controlar aquestes variables).

Diferents hipòtesis arriben a escenaris diferents però dins d'un tram raonable al 2004-2013, la taxa anual de creixement de la despesa sanitària finançada públicament estarà entre 2,3% i el 3,6% en termes reals, no nominals i la hipòtesi més raonable és la del 3,1%.

És un percentatge que en qualsevol cas serà més alt que l'augment del PIB. Per tant el percentatge de la despesa sanitària, que ha estat un terme controvertit, ha d'augmentar.

Si ara al 2003, la despesa pública sanitària és el 5,44% del PIB a l'any 2013 en una forquilla molt raonable estarà entre el 5,7 i el 6% del PIB. No és cosa catastròfica passar del 5,44 % al 5,7-6%...

Si ho volem veure en termes percentuals significa que el creixement real és del 43% d'aquí a 10 anys globalment.

Com es financia això? Si suposem que la pressió fiscal es manté estable (el que es paga, impostos...sobre el que la gent guanya) caldrà dedicar el 17% de l'augment real d'ingressos públics (derivats d’un augment de les bases imposables) a sanitat. Si el 17% d'aquests impostos que es recaptaren de més es dediquen a la sanitat el sistema és sostenible.
El 17% és una xifra molt més petita que la que es va dedicar als anys 70 i 80.

[Les anteriors xifres estan basades en un estudi de propera aparició: Jaume Puig-Junoy, Guillem López i Vicente Ortún: ¿Más recursos para la salud? Barcelona: Masson, 2004.

El tema de la sanitat no és tant les prioritats sinó la desitjabilitat. Que una persona sigui rica i es gasti els diners es foteses importa un rave. L'important és si aquestes foteses serveixen per alguna cosa...

Ja val la quantitat i qualitat de vida que es guanya aquesta despesa sanitària?
Això és la pregunta que té interès, la component més important per la gent és estar bé i guanyar en benestar.

I això de la desitjabilitat va per un lloc diferent de la sostenibilitat... és una altra cosa ...No és quan costa? Sinó quan benestar produeix, què aporta al benestar de la gent?
Gastar més no és sempre millor, pot ser pitjor... Està bé gastar en aspirines per reduir els infarts, però en malalties cròniques, com diabetis i insuficiència coronària, més utilització sol indicar pitjor control i pitjors resultats.

Desitjabilitat, perquè el que importa no en què es gasta sinó el com es gasta.

Des del punt de vista de la sostenibilitat l'únic problema important, important de veritat , és que hi hagi sostenibilitat política , que la gent estigui disposada a continuar pagant impostos i que se senti realment solidària amb els altres ciutadans que no es trenqui el sistema de finançament públic. Això és molt important

En aquest moment estem 71% de finançament públic. I 28 % de finançament privat Estem per sota de la mitjana de la OCDE .

Però que cal perquè es mantingui el finançament públic?. Doncs molta, molta LEGITIMITAT. Molta transparència de procés de veure com s'estableixen prioritats, de com mantenir la cohesió social, el consens en el que es fa...

L'emigració farà que la cohesió social sigui més baixa,...La gent esta disposada quan està entre iguals a cuidar nens, a preocupar-se pels altres, a donar temps i calés, però dissortadament aquestes sentiments semblen perdre força quan es guanya en diversitat.

En un entorn on les qüestions socials es poden ressentir, on l'establiment de prioritats pot mancar de legitimitat, on els processos polítics no són transparents, llavors Campi qui pugui... Això és el que cal impedir...

No haurien de preocupar les xifres, calers n'hi ha, al menys fins el 2013, sinó el que em preocupa és que realment les coses SIGUIN PER A TOTS i perquè les coses siguin per a tots l'accés als serveis sanitaris s'ha de produir segons NECESSITATS no segons disposició a pagar... i per això necessites finançament públic i aquí rau la dificultat política important.

Tornar al sumari del butlletí