Nº 29, PRIMAVERA 2005 ALERTES EN DEFENSA DE LA SANITAT PÚBLICA
CATALANA (Reflexió sobre la sanitat com infrastructura social (1) gestionada amb criteris privatitzadors) 1. Existeix una aproximació al fenomen sanitari que complementa i possibilita el del “dret a la salut” i que aquí reivindiquem com s’ha fet recentment a Portoalegre on s’ha dit que “si ens manca la salut: la saviesa no es manifesta, l’art no es projecta, la força no lluita, la riquesa esdevé inútil i la intel·ligència és inaplicable” (2). Això ho deia fa 2400 anys un savi grec, i nosaltres ho subscrivim avui. 2. Aquesta aproximació entén la xarxa sanitària com a part del teixit social que fa possible un entorn o clima comunitari com el que volem preservar, renovar i millorar aquí a Catalunya amb el nostre decàleg. Aquesta infrastructura social subjacent és una realitat i un potencial de servei que es troba amenaçat a casa nostra i a tota Europa per les polítiques centralistes i neoliberals que qüestionen la permanència del nostre sistema sanitari; ataquen la garantia necessària de la continuïtat assistencial a la població, i fan trontollar l’estabilitat professional imprescindible de tots els treballadors i treballadores del sector. Tanmateix no parlarem ara de l’acord general sobre comerç i serveis ni de les alternatives liquidacionistes dels neoconservadors com Bush i Bolkenstein tot i que també són determinants en el debat del futur sòciosanitari. 3. Avui abordarem, només, els aspectes de centralització ofegadora que coneixem sota el lema “el permanent dèficit de la finançament sanitari” i la via privatitzadora implícita en els sistemes de renovació hospitalària que en els seus plecs de condicions reorienten la reforma en curs cap una “desapropiació” del patrimoni sanitari actual mitjançant un deute impagable, que farà dels creditors i finançadors dels nous complexes sanitaris els “nous” i sempiterns gestors. El mateix que passa amb les autopistes. Tot i que pagarem sempre peatges, mai seran nostres aquestes infrastructures tot i que sempre les paguem els usuaris. Si no canvien molt les coses difícilment podrem sentir-nos “propietaris” del Sistema Sanitari tal i com diu la Sra. Geli (6). Anem al gra. Com diu el professor López Casanovas, “el nostre estoc i flux de capital físic i social és baix (...)”, per sota de les mitjanes estatals, tant si ho mirem per persona com per PIB. Així no s’entén massa, però si ho mostrem en forma de quadre (Q1): Això desmenteix allò que se’ns critica que només volem “comer más y a parte” Bono dixit. 4. Després d’aquest quadre - que cal interpretar com a punt de partida- entendrem millor el següent, i que mostra el finançament de la despesa per habitant sota tres conceptes: I. PROTECCIÓ SOCIAL: Prestacions i serveis socials, promoció d’ocupació, formació professional i ocupacional. II. BÉNS PÚBLICS SOCIALS: Sanitat, educació, cultura, habitatge, benestar comunitari i urbanisme. III. BENS PÚBLICS ECONÒMICS: Creació i manteniment d'infrastructures productives, recerca i subvencions d’ajut per transports. Com podeu veure, això ens diu com s’està finançant el nostre precari Estat del Benestar (Q2) 5. Concretant-ho per 2 àmbits
i traduït a euros en pes relatiu (Q3) Senyores i senyors: Sabem que ho sabeu, sapigueu que ho sabem. 6. Passem a l’altre parany d'alerta: La gestió amb criteris privatitzadors. Ara, que tots hem pogut veure per la televisió el show de bugaderia de la sanitat catalana, on la roba bruta (pública o privada), es renta a les mateixes instal·lacions/institucions, estem en millors condicions d’entendre allò que es deia de la sanitat com “infrastructura subjacent”. Ara podem entendre que aquest infrastructura soft, necessita un hard sobre el que operar. Així doncs, seria bo que l’anàlisi del “programari” de respostes qualitatives a les contingències de salut, sigui analitzat respecte les necessitats de la gent tal i com proposa l’OMS (3) en el seu programa TUFH (Towards Units For Healt). Creiem igualment que els models de salut de Dalghreen-Whitehead i Evans-Stoddart, detallats a “Desigualtats en la salut a Catalunya” (4) siguin tinguts força en compte. Però ara i avui, mentre altres companys fan aportacions complementàries i milloren aquesta reflexió, ens centrarem en l’impacte derivat del plec de condicions de la construcció i manteniment d’un nou hospital al Baix Llobregat i que és la cara oculta de la lluna del model sanitari català. 7. Aviso que aquestes aproximacions són el resultat de l’anàlisi, discussió i valoració, junt amb altres materials, els cursos de la Càtedra Unesco en l’apartat de sostenibilitat social: la gestió de la salut, postgrau 2004-2006. Parlàvem de la cara oculta, el hard que és el sistema de leasing permanent i subjacent als plecs de condicions que condicionaran la dependència estructural des dels seus fonaments. Si abans la consellera ha reconegut que depeníem dels proveïdors de serveis (6), ara també. Vegem-ho: - Un concurs d’adjudicació de l’obra de 46 milions d’€, només ha pogut ser guanyat per un únic ofertant que s’ha constituït mitjançant l’aliança empresarial formada per: La Caixa, Aigües de Barcelona, TEYCO (la constructora del senyor Sumarroca), ACSA I EMTE. - Només un bloc econòmic-polític tan potent pot garantir el funcionament d’un hospital en 30 mesos i esperar 30 anys per acabar de cobrar-ho. - Només els grans gegants poden dipositar 600.000 € (100 milions de ptes) (art.6) per poder presentar propostes per aixecar un hospital de 250 llits sense ginecologia i obstetrícia i assegurar-ne el seu funcionament i el subministrament d’aigua, gas i electricitat per 30 anys. (art. 2). - Només les entitats molt segures es poden responsabilitzar dels manteniments amb unes clàusules de penalització si no ho assoleixen tan draconianes... que només es poden acceptar si saps que mai te les aplicaran. - Per la composició de la mesa de contractació (art.8), es nota que s’ha fet abans dels aprenentatges derivats del desastre del Carmel. El mateix podríem dir dels criteris d’adjudicació de les subcontractacions (art. 23.5). - Tot això i les garanties de pagament, finançament del projecte, condicions dels pressupostos d’execució, demanen uns criteris de participació de la Comunitat (TUFH (3)) que estan molt lluny de ser efectius a la llum de les al·legacions fetes per la senyora Eva Fernández en nom de la FAVB a les normes de participació en els centres de l’ICS i que diuen massa sobre el continuisme del tripartit sanitari, fins avui almenys. - Criteris públics i transparents des de l’inici dels avantprojectes és fonamental. Si no repetirem situacions com les de l’Hospital General de Catalunya on els “salvadors” de l'engendro han estat “els americans” amb el suport de les centrals sindicals i la conselleria. Això no és el que busquem, no? REFERÈNCIES CITADES 1. Article de G. López Casanovas: Les infrastructures
silencioses de l’EURAM (El Temps 1084)
|