Nº 30, PRIMAVERA 2006 EDITORIAL: "COM QUE NO HO CREUEN, NO HO VEUEN" Fa quasi un any a l'última assemblea de socis i sòcies del CAPS vàrem fer entre tothom una anàlisi de la situació de la sanitat a Catalunya, i encara que la reflexió va analitzar la situació de la recerca, de la salut laboral, i de la despesa farmacèutica constatant que som el primer productor de genèrics d’Europa i l’últim consumidor, es va centrar majoritàriament en la situació de la assistència sanitària i dels seus professionals. Varem comentar la tendència del sistema a medicalitzar, a no plantejar objectius de salut, ja que la despesa farmacèutica només en dos fàrmacs ja es gasta més que en salut pública que només es l’u per cent de tot el pressupost. Algun soci vaticinava que si no es produeix un canvi d’orientació, “posar més metges en el sistema sanitari només augmentarà la despesa de farmàcia” ja que no s’ha fet una valoració de la carga assistencial induïda pels mateixos sanitaris o per la informació que arriba des d’alguns mitjans de comunicació o de la publicitat induïda per la indústria. Però el fet que ens va semblar més colpidor va ser constatar el creixent desànim dels professionals sanitaris, sobre tot dels metges i metgesses d’atenció primària, que es troben sotmesos a jornades programades amb visites cada cinc minuts, fent-se càrrec en alguns territoris de població cada vegada de més edat, i en altre de població immigrada, amb dificultats d’entesa i de comunicació. La protocol·lització excessiva genera una medicina defensiva, que s’acompanya de nivells cada vegada més baixos de comunicació entre metge i pacient, i de la possibilitat de sentir-se responsable. Un soci que havia estat uns anys fora de Espanya, va constatar que havia trobat un alt nivell de resignació entre els professionals sanitaris, en certa manera una submissió resignada a les circumstàncies, que feia que molts no pensessin com una possibilitat canviar les pròpies condicions de treball. Constatàvem un trencament dels ponts de contacte i diàleg amb els nous gestors que no feien factible ni una anàlisi conjunta de les noves necessitats del sistema, ni una participació en el disseny de les possibles solucions. Per totes aquestes raons, i malgrat que ens consta que per molts professionals ha estat molt dolorós seguir la vaga convocada, molts metges i metgesses s’han adherit a la crida, perquè ha explotat el malestar llargament silenciat o retingut. La rebel·lió dels resignats, ha estat una mena d’explosió, en que les persones que hi ha participat ho han fet per causes diverses, però demostrant una situació de insostenibilitat del sistema actual. “Així no podem continuar” deien alguns companys, “No podem més” ens deien algunes companyes. Malgrat que per algunes persones, si no veuen una solució no la creuen, per moltes persones si no creuen que sigui possible o pertinent i oportuna una solució, no estan disposades a veure (o a construir) la situació com un problema i encara que ja hi ha molts indicadors que estan encenent les llums d’alarma sobre la sostenibilitat del nostre sistema sanitari i sobre el manteniment de la eficiència, la qualitat i l’equitat, alguns membres de la gestió i dels col·lectius afectats de professionals sanitaris no veuen solucions perquè encara no saben quin es exactament el problema. I les conseqüències negatives de una vaga ja sabem que son per tothom. Tots i totes, un dia a un altre serem usuaris i per ara a tots ells i elles no han tingut encara uns canals clars de participació. Convidem a tots els socis i sòcies interessats a que ens ajudin a construir la situació com un problema i a definir-ne els fonaments, i també que ajudem entre tots a trobar-ne les solucions a mig i llarg termini. A aquest debat hi dedicarem l’Assemblea del CAPS prevista per el proper 25 DE MAIG, però us animem a enviar les vostres observacions al CAPS, on estem pensant en obrir un fòrum a la web del CAPS. Gràcies a tots i totes per la vostra col•laboració. En farem un resum proposta per la nostra Assemblea. Carme Valls i Llobet |